Ni arbitrari ni venjatiu

per Joan Tixé – Professor emèrit de C. E. Joan XXIII

Resultado de imagen de shostakovich
Dmitri Shostakovich, 1958

«Una vegada que en Maxim va fingir un accident amb la bici, i va fer veure que s’havia fet mal, li va dir: “Sisplau, vine a veure’m a l’estudi. He de tenir una xerrada molt seriosa amb tu.” […]. A l’estudi, feia que en Maxim posés per escrit una descripció d’allò que havia fet, seguida de la promesa que mai més no tornaria a comportar-se així, llavors ho signava i hi afegia la data de la declaració. Si en Maxim repetia la falta, el feia cridar a l’estudi, treia la promesa escrita del calaix de l’escriptori i obligava el nen a llegir-la en veu alta. La vergonya del nen era tan gran que era com si el castigat fos novament el pare.»[i]

L’anècdota, referida a la novel·la biogràfica de D. D. Xostakóvitx (p.86), mostra el tarannà davant la malifeta d’un infant. Cal recordar que el compositor, malgrat gaudir d’una gran popularitat, va ser represaliat per fer una música poc adequada a l’ideal soviètic, i potser per això, precedint el fragment que encapçala aquest text, podem llegir que si «el país sencer era una cel·la de càstig: per què introduir tan aviat una criatura en allò que veurien prou sovint a la vida, doncs?»

Si analitzem breument el fet, podem destacar-ne dues característiques rellevants. D’una banda la reacció del pare, «n’hem de parlar», que comporta una posició d’autoritat serena. No hi ha precipitació, i el fet de parlar en un context de reflexió, l’estudi del músic, asserena els ànims i predisposa a un raonament tranquil. I d’una altra, la crida a la responsabilitat: el “càstig” consisteix a comprometre’s a no repetir la malifeta. I en el cas, més que probable, que es repeteixi, fer veure al noi en què ha fallat posant-lo davant del compromís adquirit. I segurament, també, que entengui que hi ha la intenció de corregir un comportament, no pas una reacció autoritària.

L’actitud de Xostakóvitx amb el seu fill mostra el que segurament és un dels posicionaments més educatius al moment de corregir un comportament inadequat: fer veure a la persona que es vol corregir que el càstig no és ni arbitrari ni venjatiu.

Potser ens podríem preguntar si l’aplicació d’un càstig la fem sempre des de la serenor i amb l’objectiu de corregir positivament.

 

[i] Barnes, J. (2016). El soroll del temps. Barcelona: Angle Editorial

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to top

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies