ENSENYAMENT D’ESPANYOL A FRANÇA

Per Irene Miquel – Professora d’espanyol al Col.legi Saint Charles, Pignant (Languedoc)

Quan vaig decidir que volia dedicar-me a l’ensenyament, encara no tenia gaire clar quina seria la meva especialitat. Sabia que volia ensenyar llengües: estrangeres o no. Sempre havia volgut treballar a Barcelona i tenir la comoditat dels horaris del sud dels Pirineus i de poder expressar-me en la meva llengua materna.

Però, amb una carrera de traducció sota el braç i després d’un any d’Erasmus a França, la idea de fer el màster (l’antic CAP) a Barcelona era gairebé una quimera perquè el preu n’era massa elevat. Per tant, vaig decidir fer el mateix màster a França, que costava només 200€. Aquest màster d’especialització en ensenyament del castellà com a llengua estrangera va durar dos anys. Allí ens van preparar per a les oposicions (obligatòries tant si treballes a l’escola pública com si ho fas a la concertada) i les vaig aprovar. Va ser durant el segon any del màster que vaig començar a veure que ensenyar castellà a França era més complicat del que m’ho havien pintat.

 

PREPARAR-SE LES CLASSES A L’ESCOLA FRANCESA

Un cop aprovades les oposicions, calia fer un any de formació i de pràctiques remunerades amb el seguiment d’un tutor (més o menys com passa a l’Estat espanyol) que culminaria amb una inspecció on es decidiria si les meves oposicions es validaven o no.

El primer que em va sorprendre quan vaig arribar a l’escola on havia de fer les pràctiques va ser que gairebé ningú no feia servir llibres de text perquè cada professor creava els seus propis continguts, sempre a partir de documents autèntics. Aquesta pràctica em permetia triar de què volia parlar a classe, sempre dins d’un programa molt ampli on hi cabia tot. Així, per exemple, en comptes de parlar de la conquesta d’Amèrica amb un text, vaig fer-ho amb una sèrie espanyola, i en comptes de parlar de l’evolució del paper de la dona a Espanya amb un vídeo d’un informatiu de TVE, ho vaig fer amb el Twitter de la Barbijaputa.

ELS COSTUMS A L’ESCOLA FRANCESA

A banda de la llibertat de continguts, també vaig trobar algunes diferències amb la nostra escola. A França és obligatori parlar de vostè al professor, forma part dels valors de la República (que apareixen en l’avaluació que l’inspector fa del professor en pràctiques). No cal dir que el primer cop que vaig sentir que em deien “Madame” amb 24 anys, ni tan sols em vaig girar perquè pensava que no s’adreçaven a mi… I és que quan véns d’un lloc on els alumnes tutegen els professors, tant a l’escola secundària com a l’ensenyament per a adults, es fa estrany que els alumnes et tractin de “Madame” i que es quedin d’empeus fins que no se’ls diu que han de seure.

Potser és a causa d’aquests costums tan francesos, que la relació entre professor i alumne és molt més distant. Allà, quan un alumne plora per una mala nota o per problemes personals, l’escoltem, li somriem i tractem de tranquil·litzar-lo amb la mínima implicació personal possible, perquè l’acompanyem només en la seva vida acadèmica.

No sé si els alumnes que he tingut a França des del 2014 se’n recordaran de mi quan siguin grans; no sé si l’acompanyament que els proporciono és suficient – a mi no m’ho sembla mai, però suposo que això va amb la feina –; tampoc no sé si se’n recordaran de les sessions extra per a la preparació de la selectivitat francesa (el baccalauréat). El que sí que sé és que si mai sento pel carrer “Madame Miquel” m’ho prendré com una victòria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to top

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies